Una formiga qualsevol, en un formiguer qualsevol en qualsevol part de la selva tropical, ja sigui de Tailàndia, Indonèsia o del Brasil. Com totes les formigues, es dediquen a agafar matèria orgànica per traslladar-la al formiguer on s'alimentaran d'ella. Tot d'una, una de les obreres comença a moure's de forma estranya. No segueix la seva línia igual que ho fan les seves companyes i fins i tot fa cas omís a les senyals odoríferes que assenyalen el camí. S'allunya del formiguer i tan aviat va cap amunt com cap avall. Convulsiona i salta al buit de forma totalment descontrolada caient a terra ja que és incapaç de tornar al seu niu. Passat un temps, la formiga, totalment fora de si es dirigeix cap a les altures, a buscar les fulles dels arbres, on mossega el nervi central amb tal força que no es pot deixar anar, morint en aquesta posició. Què ha passat aquí? A que és deguda aquesta reacció tan estranya? El que passa a continuació, ens dóna la solució.
A partir del moment en què la formiga queda atrapada amb les seves mandíbules, comença a desenvolupar-se a partir del seu cap un filament que correspon a un fong el qual es desenvolupa fins fructificar. Es tracta d'un fong de la família dels Ophiocordyceps i ha utilitzat la formiga, controlant el seu cos i la seva ment perquè l'ajudi a reproduir-se. El sistema, ja documentat pel naturalista britànic Alfred Wallace en 1850, és cruel i inquietant, però tremendament efectiu.
Efectivament, tot comença per una formiga que passa prop d'una altra que hagi mort en semblants circumstàncies. El fong, en fructificar, escampa les seves espores sobre les formigues que passin a prop seu, les quals creixen preferentment al cap de la pobre bestiola. La formiga, evidentment, no té ni idea del que succeirà i actua amb normalitat, però el creixement del fong en el seu cap injecta tot un seguit de productes químics que provoquen tots els símptomes abans descrits. El fong, parasitant des de dins, controla tota la musculatura de la formiga, i quan ja ha crescut prou, fa que la formiga es fixi a un substrat tou qualsevol (normalment una fulla) i des d'aquí procedeix a fructificar per seguir endavant amb el cicle.
El fong Ophiocordyceps, d'aquesta manera, ha aconseguit trobar una forma amb la qual disseminar les seves espores d'una manera eficaç encara que formidablement cruel, ja que arriba a poder acabar amb colònies senceres de formigues seguint aquest patró d'infecció. El graciós del cas és que les formigues ho saben, i tan aviat com detecten als seus congèneres infectats a punt de desenvolupar la part fructífera del fong, les obreres la tiren lluny de la colònia per evitar acabar com ella, posant en perill a tota la comunitat.
La capacitat de la naturalesa per desenvolupar estratègies de reproducció sembla infinita, aprofitant recursos i sistemes que difícilment podrien arribar ni a imaginar les ments més perverses i febroses. Un fong utilitza una formiga per reproduir-se com i quan ell vol. La propera vegada que vegi gent trontollant, amb mirada perduda i divagant com un zombi amb les mans enganxades a un got un dissabte a la nit, ja ho sap, no és que porti una melopea com un piano, no. És que ha estat víctima d'un Ophiocordyceps.
... i també pretén reproduir-se.
Font: Jornal.cat, Ireneu Castillo.
